Sirenes (3)

Sirena al Bestiary Harley MS 3244, f. 36r -71v

Sirena al Bestiary Harley MS 3244, f. 36r -71v

Es conserven del segle II dues representacions d’Ulisses enfrontat a sirenes marines amb cues de peix però no és fins al segle VI que comencen a aparèixer algunes imatges de sirenes que, tot i que conserven les potes d’au, apareixen amb l’afegit d’una cua de peix, una iconografia que persistirà en alguns casos aïllats fins al segle XII.

Ja a plena edat mitjana, Isidor de Sevilla a la seva obra Etimologies (XI, 3, 30) escriu:

Ells [els grecs] imaginaven que ‘hi havia tres sirenes, part verge, part au amb ales i urpes’. D’elles una cantava, una altra tocava la flauta i la tercera la lira.”

Les sirenes perden les ales i guanyen de cintura cap avall una cua escamosa i platejada al segle VII o a principis del segle VIII quan un autor anònim escriu el Liber monstrorum i les descriu com:

Les sirenes són donzelles marines que enganyen als navegants amb la seva gran bellesa i la dolçor del seu cant; del cap al melic tenen cos de verge i forma semblant al gènere humà, però posseeixen una escamosa cua de peix, que sempre oculten en el mar.”

Mosaic amb sirena a la Catedral de Santa Maria Annunciata a Otranto

Mosaic amb sirena a la Catedral de Santa Maria Annunciata a Otranto

Carlos Garcia Gual assegura que no es conserva cap explicació antiga d’aquesta metamorfosi. El que si podem veure a la iconografia de l’època es que guanyen en bellesa física i els seus encants es tornen més lúbrics i eròtics. Alguns intents d’explicar el canvi experimentat per les sirenes es produeixen de forma tardana, com aquest de Michel de Marolles de mitjans del segle XVII on explica en el seu tractat de mitologia titulat El temple de les muses que:

Les sirenes es van sentir tan despitades de no haver pogut detenir Ulisses que es van precipitar al mar, on la part inferior del seu cos es va convertir en peix i van conservar només el cap i la part superior de la seva anterior figura.”

Durant els segles XII i XIII enciclopèdies i bestiaris inclouen a les sirenes entre les bèsties perilloses. Per exemple Bartolomeus Anglicus al llibre De propietatibus rerum defineix a la sirena com:

monstrum quod dulcedini sui cantus trahit nautas ad periculum’, (monstres que amb la dolçor dels seus càntics atreuen els navegants al perill).

Sirena. Morgan Library MS M.459 f. 8r

Sirena. Morgan Library MS M.459 f. 8r

També Tomàs de Cantimpré a mitjans del segle XIII escriu a De natura rerum que són ‘animalia mortífera‘ i que ‘per musicum et dulcissimun melos‘ atreuen els mariners a un son profund per després esquarterar-los amb les urpes.

També Albert el Magne (1206-1280) descriu les sirenes al seu tractat De animalibus amb aquests termes:

Les sirenes són monstres marins que tenen a la part superior figura de dona, amb pits llargs i penjants per alletar els seus petits. D’aspecte horrible, cabells llargs i solts. En canvi, a la part baixa té urpes d’àguila; a la part superior, ales, i a la part posterior una cua escatosa amb la qual s’ajuda per nedar. I quan apareixen mostren els fills i emeten estranys i dolços xiulets que dormen als que els escolten, i un cop adormits, els trossegen. Però els cauts passen amb les orelles tapades, llançant flascons buits perquè les sirenes puguin jugar fins que el navili s’hagi allunyat.”

Brunetto Latini al seu Llibres del tresor escriu que:

les sirenes amb els seus cants dolços feien perir els homes de poc enteniment que anaven per la mar.”

Els mariners de l’època medieval explicaven haver vist sirenes amb regularitat i el mateix Cristòfor Colom informa que en va veure tres en el seu viatge a Amèrica de 1493. No hi ha cap dubte que les sirenes ocupaven un lloc destacat en la tradició dels navegants que creien que aquestes seduïen als homes amb la seva bellesa i el seu cant per arrossegar-los a la mort. Aquestes creences van ser reforçades per l’Església que les va convertir en emblema de la vanitat, la luxúria, la falsedat atribuïda a les dones i als perills de la sexualitat que porta els homes a la seva perdició moral.

 

Il·lustració de sirena amb pinta i mirall. Kongelige Bibliotek, Gl. kgl. S. 1633 4º, Foli 60r

Il·lustració de sirena amb pinta i mirall. Kongelige Bibliotek, Gl. kgl. S. 1633 4º, Foli 60r

 

Al segle XVII, alguns escriptors jesuïtes van començar a afirmar la seva existència real, incloent-hi Cornelius a Lapide, que va dir de la dona, “la seva mirada és com la del llegendari basilisc, la seva veu com de sirena, que encanta i amb la seva bellesa es priva de la raó”. Antonio de Lorea i Athanasius Kircher van argumentar que les sirenes haurien aparegut a bord de l’arca de Noè. Altres indiquen que les sirenes van ser pecadores que d’alguna manera van aconseguir sobreviure al diluvi.

La presència les sirenes en el món de l’art (tant culte com popular) la trobem de forma ininterrompuda des dels escrits assiris, grecs, romans i medievals fins a la filmografia de Walt Disney passant pel conte popular de Hans Christian Andersen. Ningú pot negar que les sirenes, que ara ja tenen més de tres mil anys d’antiguitat, continuen vives en l’imaginari col•lectiu humà.

 

Sirenes i l'arca de Noé a la Biblia de Nurenberg (1483)

Sirenes i l’arca de Noé a la Biblia de Nurenberg (1483)

 

Bibliografia i enllaços:

García Gual, Carlos; Sirenas. Seducciones y metamorfosis. Turner Publicaciones S.L. Col•lecció Noema (2014).

Borges, Jorge Luis; El libro de los Seres Imaginados. Emecé Editores (1978).

Rosen, Brenda; La Biblia de las criaturas míticas. Gaia Ediciones. Col•lecció Cuerpo-Mente (2009).

Homer; L’Odissea. Traducció de Carles Riba. Barcelona: Edicions de la Magrana, 1993. Episodi de les sirenes p. 208 i p. 211-213. Episodi de les sirenes al web visat.cat.

Sirena, article de la viquipèdia (en català).

Piñero Moral, Ricardo; La mujer en el bestiario medieval: la virtualidad de las sirenas, article publicat a arvo.net (11-02-2008, en castellà).

Kasdan, Sairanés; Sirenas, bestiario medieval al blog la canción de la sirena (en castellà).

T.A., Mariló; Sirenas: Hijas del mar y perdición de los hombres. Article al web Ancient Origins (en castellà).

 

Sirena amb pinta i mirall, simbols de la vanitat femenina. Luttrell Psalter (c.1340)

Sirena amb pinta i mirall, simbols de la vanitat femenina. Luttrell Psalter (c.1340)

 
 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s